El multivers és el conjunt de tots els universos que es fan i es desfan. Algunes de les teories més prestigioses de la física moderna avalen aquest concepte. La idea és que, si el nostre univers va emergir del no-res, és perquè això era possible. I quan una cosa és possible, per improbable que sembli, esdevé inevitable quan disposes d’infinites oportunitats. En el precís instant inicial del Big Bang, a més, va cristal·litzar una configuració concreta de les forces fonamentals i magnituds físiques, que va permetre que emergíssin l’espai, el temps, l’energia i la matèria tal com les coneixem. Aquesta configuració, la nostra, tan sols n’és una d’entre totes les possibles; és de suposar que cada univers ha de tenir la seva, de manera que molts d’ells, potser la majoria, deuen ser del tot inviables. Prenent la idea del multivers com a base, proposo el següent exercici de reflexió:
Que hi hagi un nombre infinit d’universos, implica que en una insignificant fracció d’ells hi haurà rèpliques gairebé exactes de la Terra. Com és lògic, una fracció insignificant d’infinit continua sent infinit! Per tant, teòricament, cadascú de nosaltres està vivint en una infinitat d’universos de forma simultània. Petites diferències en cada versió farien que la mateixa persona visqui diferents esdeveniments. Com que el temps de cadascú només té sentit mentre un és conscient, el temps de no-consciència no compta. No podem tenir consciència de la pròpia mort. Quan en una versió morim no ho sabem, i seguim existint en la resta de les nostres realitats paral·leles. La nostra consciència senzillament sobreviu en les versions que encara no s’han extingit. Segons aquesta perspectiva, cadascú de nosaltres tindrà una vida molt llarga, perquè a mesura que totes les versions possibles d’un mateix es vagin extingint aniran pervivint les versions més longeves. Així, donades dues persones contemporànies A i B, podem dir que A sobreviurà a B, i que B sobreviurà a A. Totes dues afirmacions serien certes, tot i que mai en la mateixa realitat. En la realitat subjectiva de A la primera afirmació és la correcta. En la realitat subjectiva de B ho és la segona.
Imaginem que en un camp de batalla un soldat no es cobreix de les bales enemigues. Per a aquest subjecte hi ha unes probabilitats determinades de sortir il·lès, ferit lleu, ferit greu o mort. Els cassos de mort, aquest soldat no els viurà, malgrat que els seus companys de trinxera sí (i si n’hi ha molts fan això, segurament perdran la guerra). El soldat veurà com arrisca la vida però no la perd mai. En moltes de les seves versions, potser en la majoria, el soldat temerari es trobarà ferit al terra i tancat en un camp de presoners, però no experimentarà mai la mort perquè és impossible! La seva realitat subjectiva consistirà en diferents experiències paral·leles, modulada en funció de la seva probabilitat (una mena de funció d’onda!?). En canvi, si aquest soldat, abusant de la seva immortalitat, decideix llançar-se des d’un avió sense paracaigudes, com que la probabilitat de sobreviure a això és pràcticament nul·la, no sobreviurà en cap de les seves realitats. O només sobreviurà en aquelles realitats en què hagi decidit utilitzar el paracaigudes o no saltar a l’últim moment.
Si considerem aquests arguments, trobem que els esdeveniments en la vida d’una persona poden tenir un comportament molt semblant al de les partícules segons la física quàntica: diferents comportaments simultanis modulats pel seu índex de probabilitat. Naturalment, tot això és impossible de comprovar, i a més no té cap utilitat pràctica, però té valor com a exercici reflexiu perquè ens pot ajudar a esbrinar com pot ser la realitat, i la natura de la nostra experiència. Podem esperar sobreviure a tots els éssers estimats? Hi ha cap diferència entre algú identificat com a “el meu jo d’un univers paral·lel” i el jo d’algú altre? Què defineix el jo íntim que sentim a dins? Pensem-hi…
(Imatge de la capçalera per Gerd Altmann de Pixabay).
Deixa un comentari